22.9.08

Estrangers independentistes

Les opinions recollides al carrer reflecteixen l´absurditat del discurs de la integració. Per la majoria dels catalans, tot i que intentes formar part de la societat d´acollida, no serás mai català...

29.6.08

Immigració i populisme gratuït, però car


Sóc estranger. Visc ja des de fa 14 anys a l'Estat espanyol, pago els meus impostos, però no tinc el dret de votar a les eleccions generals.
Els meus fills no poden tenir la nacionalitat espanyola, tot i haver nascut aquí. Tinc tots els deures, però no tots els drets, i a sobre haig de servir com el cabrit expiatori per als populistes, encara que hagi cotitzat a la Seguretat Social i treballat durant una dècada com a autònom, imagineu-vos que avui en dia em trobés sense feina. Segons el Sr. Rajoy, hauria de marxar del país? No hauria de poder gaudir dels fruits de la meva feina com la resta de treballadors? Per a mi no hi ha d´haver prestacions d´atur? Si no m´agraden els toros i segueixo menjant segons els costums del meu país d´origen, si parlo català, no menjo porc o sóc ateu, estaré complint el contracte d´integració? Però a part de la seva anticonstitucionalitat i miopia ridícula, el missatge de les paraules d´en Rajoy és molt perillós, perquè dóna
justificació a tot tipus de posicionaments arrogants, arbitraris i xenòfobs, que incrementen el problema que pretén solucionar amb la seva proposta. I jo no puc votar! DAVID ANDRESCU - (ARTICLE ESCRIT A HTTP://WWW.BERGACTUAL.CAT)

22.6.08

Catalunya i la nova immigració


Discurs d´un immigrant grec durant la celebració de la diada del 11S a Berga.

L'onze de setembre, Catalunya commemora un moment trist de la seva historia. Una derrota procedida per la pèrdua de molts territoris històrics amb la conseqüent migració i misèria per a molts catalans. Els temps han canviat, i Europa es una illa de pau i prosperitat. Pero aquí encara guardem els vells tòpics, com si fossin part de la nostra identitat. La confrontació amb Madrid es una constant casibé benvinguda, cada disbarat contra Catalunya ha de despertar els fantasmes del passat. A la mínima torna a sonar això de que Catalunya continua sent el blanc dels dolents- dels "altres". La sensació de no tenir amics ha de ser el nostre pa de cada dia. Sembla molt mes còmode sentirse víctima, que riure davant les provocacions. Però el que tria considerar-se com a víctima, es nega a tenir motius per aprendre, es nega a preguntar quins son els seus propis errors, es nega a millorar, ja que sempre "la culpa la tenen els altres, els dolents". Vinc d´un país amb historia mil•lenària, amb un historial de derrotes molt mes llarg del català, i amb uns trets similars, que permeten fer certes comparacions. Quan, fa unes setmanes mig país estava en flames, molts grecs, i desgraciadament els mateixos governants, van començar de culpabilitzar pel desastre als eterns enemics imaginaris del país. Que si els incendis no van ser provocats pels turcs, els albanesos o els ianquis; vells tòpics per expulsar la culpa i deixar-nos amb la consciencia tranquil.la. El victimisme es un refugi per evaïr les propies responsabilitats.
Els immigrants ens hem d'integrar i de sentir identificats amb el país, s´ens vol implicar a la problemàtica catalana, i això està bé, però abans de tot, hem de poder solucionar les nostres necessitats bàsiques, la legalitat, la llengua, l'habitatge, la feina i, clar, abans de preocupar-se per les amenaces contra la identitat catalana hem de respondre la pregunta sobre la pròpia identitat i la identitat dels
nostres fills. Es un procés llarg i dur, ja que apart de totes les dificultats objectives ens hem d´enfrontar a mentides populistes, trampes burocràtiques i abusos empresarials. Mai no et pots sentir identificat amb un país que no respecta els teus drets, que no et vol proporcionar solucions, i que desconfia de tu arran la teva identitat. Pots guanyar-te la vida, però com pots sentir te formar part del país?
Imagineu-vos per exemple que difícil ho te el col.lectiu d´immigrants mes nombrós a Catalunya: com volem que els magrebins es sentin còmodes i benvinguts, quan tothom en referir-se en ells utilitza el terme despectiu de "moro".
Catalans i catalanes. No desitgeu pels immigrants res diferent del que desitgeu pels fills de Catalunya quan emigren. Apliqueu un i el mateix criteri,.... Un català que viu a l'estranger ha de conservar la seva identitat, i a l'igual heu d'acceptar que un immigrant voldrà conservar la seva. No poseu condicionants a causa de la religió, de els costums o de la fisonomia de la gent que s´instal.len al vostre país. Tingueu els ulls oberts, per reconèixer la semblança entre els trets socials dels vostres avis amb els de les persones immigrades del Marroc, l´Equador o Romania. Son els mateixos motius que els han fet deixar la seva pàtria, i si no us podeu recordar, pregunteu a la gent gran. No fa molts anys que Catalunya s´hagi escapat de la pobresa.
Avui per a un país com el vostre, amb un nivell de vida tant alt, amb un consumisme tant generalitzat, i una natalitat tant baixa, la immigració es necessària. A part de garantir-vos la vostra prosperitat, els immigrants us poden ensenyar moltes coses,.... Treballem junts perquè el panorama complex actual, es converteixi en un horitzó esperançador, i deixem caure prejudicis i fixacions que nomes creuen desconfiança i mal rotllo.
Cal oblidar-nos del victimisme, i fixar-nos en la realitat,....
Catalunya ha de ser forta i solidaria, amb amics a tot el mon. Si ho fem be, els immigrants d´avui, les seves filles i fills seran els futurs ambaixadors de Catalunya al mon, una garantia perquè mai no tornin a passar fets com els de 1714 o de 1939.

Yorgos K.

6.6.08

Tots som passatgers



La síndrome de fronteres és una mena de “malaltia”, un distorsionador psíquic que no està catalogat com a tal, com ara l’agorafòbia, o la depressió. El llibre “petit calendari de fronteres” de Gazi Kaplani ens parla d’aquesta malaltia. Editat l’any 2006 a Grècia, traduït pel mateix autor a l’albanès, aquest llibre revela realitats amagades, un seguit d´ “efectes col·laterals” del fenomen migratori, que sorprenen per la seva senzillesa. “No només jo, sinó molta gent pateixen el síndrome de fronteres. Els que mai no han anhelat creuar-ne una, o mai no s’han sentit rebutjats per alguna frontera, difícilment ens entendran… La meva relació problemàtica amb les fronteres comença molt aviat. Des de molt petit. Perquè sovint, si pateixes el síndrome de fronteres o no, depèn en gran part de la sort. Depèn d’on has nascut. Jo he nascut a Albània.”
Un llibre excel·lent, que narra amb dues veus intercalades, històries sobre fronteres de tots tipus. La frontera de l’absolutisme, de la fugida, de la culpabilitat, les fronteres de l’amor, de l’esperança, del permís de residència. El seu context és la immigració albanesa a Grècia. Des de la caiguda del règim dictatorial, comunista i aïllacionista albanès i durant tota la dècada dels noranta, una quarta part de la població masculina del país, (avui en dia es calcula que a Grècia resideixen mig milió de albanesos) ha creuat la frontera per escapar de la misèria.
L’autor, nascut l’any 1967 a la ciutat de Lusnia a Albània, ha creuat la frontera amb Grècia el gener de 1991, caminant amb una caravana humana. A Grècia ha fet tot tipus de feina com tota persona que vol sobreviure: a la construcció, de rentaplats, de venedor. Mentrestant, estudià a la facultat de filosofia de la universitat d’Atenes i acabà la seva tesi doctoral a la universitat de Panteios. Des de l’any 2001 escriu un article setmanal al diari “ta nea”(un dels diaris mes importants del país).
Les dues veus narratives del llibre que reflecteixen dues facetes de la biografia del autor, la del immigrant indocumentat i la del ciutadà conscient, permeten al lector reconstruir un pont entre allò personal i allò col·lectiu. Donen veu a tots aquests immigrants que s’atrinxeren darrere del seu silenci. Al “petit calendari de fronteres” no hi passen moltes coses, però hi passa de tot. El protagonista narra els 7 primers dies d´ una colla d’immigrants albanesos a la Grècia dels principis dels 90. És una narració on la tragèdia coexisteix amb l’humor negre i un sentit d’autoironia alliberador.
Tots i totes en aquest món som immigrants amb un permís de residencia limitat, som “irremediablement passatgers” .


Extranjeros sin garantías de juicio justo en España


Reproduim del diari publico:
“Necesitamos que vayas a traducir del yugoslavo a los juzgados de Barcelona”. Al oír el encargo, Boris Matijas intentó explicar a la responsable de la empresa de traducciones KM Al-Arabi que el “yugoslavo” no existe. Ella insistía en que ésa era la nacionalidad del acusado. Después, ya ante el juez, Matijas descubrió que se trataba de un albanés de Kosovo y, por tanto, iba a ser difícil que se entendieran. El juicio no se suspendió y el detenido acabó declarando en su precario español. El traductor fallido y la empresa Al-Arabi cobraron por su asistencia.

Matijas vivió múltiples “situaciones surrealistas”, como ser convocado repetidamente para traducir del rumano, el búlgaro y el eslovaco, idiomas que desconocía, mientras trabajó para KM Al-Arabi. Junto a Seprotec, esta empresa acaba de ganar el concurso convocado por el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya para gestionar el servicio de traducciones e interpretaciones en Barcelona.

Las deficiencias provocan que se vulneren derechos fundamentales También la Consejería de Justicia y Administraciones Públicas de la Comunidad de Madrid confía la interpretación de idiomas a Seprotec desde enero de 2007. Interior lo hizo el pasado 1 de mayo y desde ese mismo día tuvo problemas con dos traductores enviados a Barajas a petición de la Policía Nacional. Uno de ellos se presentó con documentación falsa y el otro tenía antecedentes policiales, tal como denuncia CCOO.

Uno de sus portavoces, César Pérez, también critica que se enviase a un supuesto traductor paquistaní para atender a un ciudadano brasileño en portugués. “Es difícil entender que el Ministerio del Interior no cuente con un solo traductor profesional de portugués al que enviar a Barajas después de los problemas que ha habido entre Brasil y España por el tema de los turistas retenidos en el aeropuerto”.

Intérprete analfabeta
Malas prácticas parecidas han sido denunciadas por la Asociación de Traductores e Intérpretes de Girona, que ha elevado una queja al Síndic de Greuges. Precisamente en Girona, el abogado José Ramírez ha presenciado cómo un juicio tuvo que suspenderse porque la intérprete era analfabeta. Otra vez, vio como mandaban a un juicio a “un traductor de ruso que no tenía ni idea del idioma y se tuvo que prorrogar la detención del acusado”. Con estas deficiencias se vulneran derechos fundamentales. Víctimas y acusados extranjeros pueden ver que sus declaraciones se retrasan, se malinterpretan e incluso se manipulan. Como muestra, César Pérez recuerda el caso de un traductor que, a cambio de dinero, ofrecía a inmigrantes subsaharianos la posibilidad de decir que eran de un país distinto al suyo para que pudieransolicitar asilo.

La rebaja de costes hace que apenas se utilicen traductores profesionales Gabriel Pérez Castillo, responsable de Justicia en CSIT Unión Profesional, critica esta falta de profesionalidad y dice que es habitual en los juzgados de la Comunidad de Madrid. “Todo por reducir costes. Si antes los intérpretes cobraban 60 euros la hora, ahora la Consejería paga 45 a Seprotec y esta empresa sólo le paga 10 a sus empleados. Por ese precio, muy pocos son profesionales. Son gente que trabaja de camarero o en una tienda y que redondea sus ingresos con traducciones esporádicas”. Así no se salvaguarda la garantía procesal de los acusados y eso es fundamental en una democracia, denuncia Pérez Castillo.

Al conocer los problemas surgidos con los traductores de Seprotec en Barajas, fuentes de la Consejería de Justicia y Administraciones Públicas de la Comunidad de Madrid confirmaron a Público que han pedido a esta empresa un informe para aclarar la situación. Alegan que han contratado los servicios de Seprotec “porque es la única empresa que se presenta al concurso público” y aseguran que no han recibido quejas “ni de jueces ni de clientes”.

El representante de CSIT desmiente que no haya habido protestas. “Nosotros las hemos ido registrando en la oficina Civitas y han tenido que ser trasladadas a la Subdirección de Personal”, afirmaPérez Castillo.

"A menudo no sabes de qué va el caso"
Audrius Stasiulaitis, periodista lituano, trabajó como traductor

“El problema no sólo es con las lenguas minoritarias. Me llamaron de Seprotec para traducir del alemán en un juicio por malos tratos”, explica el lituano Audrius Stasiulaitis. Empezó a trabajar para esta empresa después de que el consulado de su país en Barcelona contactara con él para traducir del catalán al lituano. Este periodista domina ambas lenguas, además del ruso, pero sus nociones de alemán son limitadas: “Lo pasé fatal. Era una situación delicada: un hombre estaba acusado de intentar matar a su mujer y cada palabra era importante. Ninguna de las partes se quejó ni se suspendió el juicio pese a mi inseguridad”.
De eso hace ya más de dos años y a partir de entonces Stasiulaitis se negó a traducir lenguas que no dominara. “No me lo permitía mi conciencia”, afirma. Otros intérpretes eventuales no tienen reparos y si les llaman para traducir un idioma que sólo chapurrean, improvisan “porque hay mucho trabajo y surgen imprevistos”.

Ese es otro problema, señala Stasiulaitis: “A menudo no sabes de qué va el caso hasta que llegas al juzgado. Y, si el tema es complejo, te gustaría prepararte el vocabulario específico”. También es importante conocer la terminología jurídica, añade. Cuando esta redactora preguntó a Seprotec si podría traducir en juzgados a pesar de no estar titulada y no saber de leyes, le contestaron que no se “preocupara”, que lo importante era conocer el idioma: “Después, en un par de mañanas te enseñamos el vocabulario judicial básico”. Una respuesta similar recibió en la agencia KM Al-Arabi.

1.6.08

ROSALIA DE CASTRO


















Cantigas Gallegas Siglo XIX

O que nunca estivo lonxe
non sabe que é padecer,
de lonxe as penas aumentan
para quen sabe querer.

El que nunca estuvo lejos
no sabe qué es padecer,
lejos las penas aumentan
para quien sabe querer
.

28.5.08

¿Quitan los inmigrantes recursos sanitarios a los jubilados?

Article de el mundo Uno de los puntos del debate político de estas elecciones se ha centrado en la inmigración, culpándoles de colapsar el sistema sanitario de nuestro país. Según esto, parece que regalamos caritativamente la asistencia sanitaria a este colectivo tan numeroso en España. Pero esta acusación carece de fundamento, más bien al contrario, ya que pagan y pagarán por ella con creces.
Han venido muchos y en pocos años, dispuestos a trabajar, ya adultos y baratos, sin que el Estado haya tenido que invertir ni un euro en su salud. Con una de las tasas de natalidad más bajas del mundo, España habría perdido unos 10 millones de habitantes. Pero la catástrofe demográfica no se ha producido en parte gracias a los inmigrantes. No hubiera habido, por tanto, trabajadores suficientes para pagar las pensiones de los jubilados de hoy y de los muchos más del mañana cercano.
Con la dependencia de los ancianos, sin apenas ayudas estatales, alguien tendría que quedarse en casa cuidando de ellos.
Resulta llamativo que sean las extranjeras las que cuiden al 90% de los ancianos dependientes. Además, trabajan en el hogar, permitiendo que la tasa de actividad de las españolas haya crecido un 12% en la última década.Si comparamos la aportación anual de los inmigrantes a las arcas públicas con los gastos que aquéllos generan, el superávit a favor del Estado alcanza los 5.000 millones de euros (aportan 23.402 millones y reciben 18.618 millones de euros). Esto se traduce en que la inmigración ha contribuido al 39% del crecimiento medio del PIB per cápita y ha incrementado en 623 euros la renta anual de cada español. Y con este dinero se pueden mantener 900.000 pensionistas españoles de pura cepa ya que menos del 1% de estos son extranjeros (incluyendo los comunitarios).
La paradoja es que muchos de esos pensionistas españoles apoyan el discurso contra la inmigración.Claro que hay saturaciones y colapsos puntuales de la Sanidad, pero se resuelven con inversiones en estructuras y contratando a más profesionales de la salud y no culpando a los inmigrantes. Las previsiones apuntan que España será un país de envejecimiento pronunciado en el que la población mayor de 65 años aumentará en ocho millones y la población en edad laboral descenderá en 6 millones entre 2007-2050. Pero si no vienen más, si expulsan a algunos de los que ya están ¿quién pagará las futuras pensiones y quién nos cuidará?